Bona lletra

De petita em faig fer un fart de fer cal·ligrafia. Hores i hores de resseguir les pautes dels quaderns “Rubio” de lletra cursiva. Espirals a la dreta i espirals a l’esquerra. Per millorar la lletra -deien les monges- o com diuen ara els pedagogs, per estimular la motricitat fina. Dibuixar lletres. Més enllà de la nostàlgia que suposa obrir una llibreta nova i començar a traçar idees, escriure a mà - amb millor o pitjor lletra- ens obliga a pensar abans d’escriure, a conceptualitzar prèviament allò que volem dir, perquè no tenim un cursor que ens permeti esborrar amb facilitat allò escrit i a millorar la coordinació del nostre cos. Però els beneficis van molt més enllà: diuen -els que hi entenen- que escriure a mà ens permet retenir amb més facilitat la informació, que multiplica les nostres connexions neuronals i ens ajuda a comprendre millor allò que escrivim. L’escriptura manual, però, va de caiguda. En algunes escoles ja no s’ensenya la lletra lligada, i – no ens enganyem- ja no s’escriuen cartes d’amor com les d’abans. Per escriure fem servir ordinadors, tauletes i telèfons. I de vegades, ni tan sols això: dictem el text per tal que la màquina el transcrigui ben arrenglerat. Ni tan sols allò tan arrelat de prendre apunts a les classes ja no és el que era. La nostra -preuada- cal·ligrafia ha quedat arraconada a una llista de la compra esgarrapada o a la de tasques per fer...i poc més. Tanmateix, continua tenint un encant irresistible això de trobar-te un missatge escrit a mà. Notes personals i intransferibles, que en certa manera deixen una part de tu en cada caminet de tinta.