El concepte del luxe

S’hi hauran fixat vostès: comencen posant tanques d’obra metàl·liques, després arriba la maquinària pesant i les excavadores remenen terra cap aquí i cap allà mentre van omplint camions. Sí, efectivament, un altre terreny on construeixen. I què hi deuen fer? La resposta t’arriba al cap d’uns dies, quan pengen algun tipus de publicitat anunciant el producte en venda, i en la majoria dels casos no falla: “apartaments de luxe”. Hòstia, penses, luxe, a veure com seran! I a la que rasques una mica i consultes la web de la promotora et comences a plantejar el concepte del luxe. Perquè fa un temps, per luxe enteníem aquells grans palaus dels xeics àrabs que havien canviat les tendes del desert per pous de petroli i s’havien construït una mansió on cabia la família extensa, l’harem i el servei. Allò sí que era luxe: piscines, sales enormes, quaranta habitacions i, per descomptat, cadascuna amb el seu lavabo particular. I la cirereta del pastís era el vàter de l’amo: una tassa d’or massís de quaranta quirats que esperava orgullosa les deposicions de xeic, que acostumades a quedar enterrades a la sorra del desert ara són acollides amb un luxe que mai ens podrem permetre la majoria dels mortals. Però a Andorra ara hem reinventat el luxe, perquè d’un apartament de cinquanta metres quadrats, compost de cuina-menjador, una habitació (tipus suite, en diuen, i és més petit que el traster de casa els teus pares) i un lavabo (tot revestit de plaques de cartó-guix del Leroy Merlin i amb mobles de l’Ikea) en diem pis de luxe i ens quedem tan amples. L’únic que té de luxós això és el preu, la resta, merda del xeic i encara gràcies!