La veritat

El concepte de la veritat ha estat sempre molt maltractat i força manipulat. Dir la veritat representa, a vegades, molts esforços, traint la consciència, quan una explicació té punts inconfessables. La ment humana és polièdrica i el relat no flueix sempre amb la naturalitat desitjada i controlada. Hi ha el recel a expressar-se, quan una declaració comporta elements que no interessa revelar. Una màxima jesuïta diu que cal dir sempre la veritat però mai tota, i això perquè un és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Un comunicador ha de controlar constantment la seva hemeroteca personal, que jutja en continu el grau de la coherència de la persona. Per competència professional, el portaveu d’una organització o bé d’un govern posseeix un esperit de síntesi ben afilat, per aconseguir comunicar amb fidelitat el resum dels temes que s’hagin tractat. No obstant això, però, pot succeir que per pura estratègia no es puguin divulgar certs extrems dels dossiers, i aleshores s’entén que no s’està dient la veritat, almenys per omissió, que també és una forma de mancar a la veritat. Diuen que un cap de servei, en plena disputa amb un quadre superior, es va desfogar a puntades i a cops de puny amb les parets i el mobiliari del seu despatx. El relat oficial ens assegura que la convivència és perfecta i que els elements es van rompre per raons atribuïbles a altres causes. Veiem, doncs, i entenem que el conte de la veritat només pertany al comunicador, és la seva veritat. La veritat queda així desacreditada i incomprensiblement hi ha veritats que ens enganyen.