Som homologables?

Fa uns dies, xerrant amb l’Hèctor Mas i el Marc Camardons (directors del Festival UllNu), parlàvem del talent andorrà i de si el que es feia a Andorra tenia els estàndards per sortir de l’àmbit local. Perquè sovint caiem en l’error de pensar que el que produïm a casa o els professionals del país només tenen en l’àmbit local el seu espai de projecció màxim, i que les fronteres només es poden superar de fora cap a dins i no a l’inrevés, és a dir, acceptant que la bona cultura l’hem d’importar i que no la podem exportar. I per mi clarament la resposta sobre els nostres estàndards és que sí, que fem coses que són del tot homologables amb el que es fa a l’exterior, i que en podem estar orgullosos. Algú dirà que potser una part sí, però que no tot. I és cert que no tot el que fem té el mateix nivell, evidentment, de la mateixa manera que indrets on se’ls pressuposa una cultura de més qualitat que la nostra també tenen productes que són resultat de talents i trajectòries diferents i que no tot el que fan és Hollywood, per entendre’ns. Però ens equivocaríem si penséssim que pel fet de ser d’un país petit i potser amb una experiència menys dilatada no tenim el nivell per exportar la nostra cultura. Segurament en aquest sentit la frontera ens ha jugat en contra, perquè no ha estat tan permeable per sortir a treballar a fora amb facilitat i això ens ha limitat al nostre mercat local entre muntanyes. Ens faríem un trist favor si en un moment com l’actual, en què el talent sembla florir en tots els camps de la cultura andorrana, nosaltres mateixos ens limitéssim només a circumscriure’ns a Andorra.