Els poders de l’Estat

El filòsof francès Charles Louis de Secondat, senyor de La Brède i baró de Montesquieu, ja va deixar clar, el segle XVIII, que en totes les democràcies homologades calia admetre i practicar diligentment la presència i separació nítida dels tres poders de l’Estat. La Constitució ho referenda. No obstant això, a vegades, a causa de la rauxa, precipitació o bé per interpretacions interessades, alguns personatges públics abandonen el context en què tenen les atribucions, envaint les competències d’altri. A aquest efecte, m’agradaria que el Consell General recuperi l’essència i la centralitat legislativa, ja que m’adono, malauradament, que no deixa de ser una simple agència de validació dels projectes de llei que emanen de l’executiu, i dels seus assessors contractats a aquest efecte, amb la pèrdua de la personalitat democràtica que això suposa per a la cambra, que és per definició la representació legítima de la ciutadania. Assistim també, atònits, a la revolta d’una alta funcionària que, fent valer la seva presumpta independència, s’enfronta a Sindicatura, que ja està tardant a posar-hi l’ordre que la ciutadania reclama, a menys que es demostri que Montesquieu s’oblidés, en la seva avaluació, d’afegir un quart poder a les democràcies. Llegeixo també que tres grups parlamentaris posen en dubte l’empresonament d’un presumpte traficant. Entenc que si interessa abandonar la criminalització de cert tipus de substàncies, caldria primer validar-ho al Consell General, i aleshores la Justícia ho aplicaria diligentment. Ens estalviaríem invasions de competències innecessàries.