La fi de l’independentisme?

Veient els resultats dels darrers comicis celebrats a Catalunya, tant a les eleccions al Parlament com a les europees recentment celebrades, hom pot pensar que l’independentisme ha mort. Que la gent que donava suport a la creació d’un estat català ha abandonat el projecte i ha optat per altres opcions polítiques. I de fet, amb els números a la mà, és cert que hi ha una tendència dels votants a no donar suport als partits que al llarg d’una dècada s’han autodefinit (amb més o menys encert i demostració en els fets) com a independentistes. Junts, Esquerra i la CUP han perdut centenars de milers de vots i han vist minvada la seva representació al Parlament català, fins al punt de perdre la majoria fràgil que havien ostentat els darrers anys tot i les crisis internes del moviment. Els partits unionistes s’han afanyat a defensar un canvi de tendència, especialment els socialistes, que viuen un moment dolç al mateix temps que naveguen amb èxit sobre l’onada reaccionària mantenint-se també a la Moncloa. Però que ningú s’autoenganyi. Un no es lleva independentista un dia i l’endemà es torna defensor de la unitat d’Espanya. Entre canviar d’opinió amb el temps i canviar d’ideologia d’un dia a l’altre hi ha un abisme. Que els partits independentistes perdin vots no vol dir que la independència perdi els seus partidaris. La qüestió és si els partits actuals són capaços d’aglutinar aquesta opció política, si els partidaris de la independència se senten ben representats o creuen que el seu vot serveix per fer allò que els partits prometen. I la resposta és clarament que no. No és la fi de l’independentisme, en tot cas és la fi d’una manera d’entendre’l.