Com et dius?

Quan era petita, a la classe hi havia tres Susannes i quatre Meritxells. Com que la confusió de noms al pati era evident, al final tothom les va acabar anomenant pel cognom. Que no és ni bo ni dolent, però que no deixa de ser una mena de despersonalització. Els noms han anat canviant. Avui són Janes, Carles i Ones. Però el desenllaç és el mateix. D’aquella època recordo el ferm desig de –si mai tenia fills– buscar algun nom que tingués menys competència a les aules. Tanmateix, aquesta realitat –la de noms que es posen de moda a cada generació– conviu amb aquella de les persones que –per aquest o altres motius– no han posat noms diguem-ne tan convencionals als plançons. I ho hem de reconèixer, alguns ens hem passat de frenada. Els mestres cada any tenen un nou repte a les aules: aprendre noms que molt sovint no sabien que existien –que, de fet, potser no existien–, noms de pronúncia complexa, estrangers, compostos i recompostos, amb ortografia anàrquica i –sobretot– sense biaix de gènere. De vegades, però, amb la bona intenció d’anar més enllà del santoral, i fer que el teu fill o filla faci del seu nom un tret més de la seva identitat –els posem en la difícil tessitura d’haver de carregar amb un patronímic que els pot complicar la vida més enllà del necessari–. Només cal recordar les joves Danaerys, Chenoas que es van posar de moda fa uns anys o els estirabots de famosos que bategen els seus fills amb noms com North, Cruz o Blue Ivy. Avui a les aules conviuen noms de tota mena, però el que realment acaba sent exòtic és trobar-se un Cesc o una Montserrat. Benvinguts siguin.