Extremismes

Les recents europees han confirmat una certa hegemonia de l’extrema dreta al continent. El nostre copríncep ha reaccionat amb la dissolució del Parlament i una convocatòria d’eleccions a França. L’extrema dreta de Marine Le Pen, històricament, sempre ha topat contra un cordó sanitari, propiciat pel sufragi francès a doble torn. Sorprenentment, aquesta vegada la dreta tradicional farà coalició amb l’ultradreta, i mimèticament tot l’espectre de les esquerres acaben de formar un Front Nacional. Tot apunta que la presidència de Macron, que queda en terra de ningú, haurà de cohabitar amb un govern sorgit d’un d’aquests dos grups polaritzats, fins a l’any 2027, en què hi haurà un game over. El debat d’orientació política ha provocat, al Consell General, friccions entre els líders de les dues forces majoritàries. L’acusació mútua, en foc encreuat, d’exercir polítiques d’extrema esquerra ha provocat el rebuig d’ambdós de les etiquetes extremistes, quan és un fet objectiu que el programa de Concòrdia, clarament progressista, supera les expectatives ideològiques que pugui concebre el Partit Socialdemòcrata. El cap de govern, amb uns enunciats intervencionistes sense precedents, tampoc es marca un recorregut gaire centrat políticament, citant com a model Friedrich Engels, paladí del proletariat corporativista, contra un sistema econòmic capitalista. Si posem aquests fets a la centrifugadora, conjuntament amb un PS absent i amb carència d’idees, s’allotja a Andorra un segment polític, per assentar-hi una dreta nítida, amb la suficient coherència per omplir un espai, ara orfe.