Som tots imperfectes

Encara que volem ser perfectes, no, no ho som. Perquè estem sobreexposats, ho sabem, flotem en la cultura de l’aparador constant que ens pressiona i ens enlluerna de la mateixa manera i en una societat en què funciona més el bon màrqueting que la intel·ligència i les idees. Per això, i a les portes de l’estiu, quan les obsessions per lluir perfectes encara suren més, quan podem aturar-nos, potser seria bo, precisament, fer una bona desconnexió, pensar, idear, somniar. Aprofitar per fer plans originals i llegir algun bon llibre, fer esport a la vora del mar o aprendre. Buscar la inspiració entre rajos de sol i passejos per la natura. Sentir la síndrome que sentia Stendhal en observar com la bellesa i la grandesa de l’art i la història perdura en els anys. Perdre’ns pels carrerons enmig d’olors i colors exòtics. Aturar-nos a escoltar els sons, admirar els paisatges i sentir la calma. La bellesa de les petites coses imperfectes que ens envolten, el que en japonès, que té moltes paraules per definir aquest tipus de forma de pensar, diuen wabi sabi, en contraposició a la perfecció o la bellesa com s’entén a Occident. Perquè en les coses simples i fàcils, en els errors, hi ha bellesa i aprenentatge. La singularitat que ens fa imperfectes, la delicadesa i subtilesa de les especificitats que fan que tot sigui diferent.