Un Sant Joan més

Un vespre, quan l’estiu obria els ulls. Així de bé ho explicava Serrat quan encara tenia vint anys. Passada la primera revetlla, t’adones que el cicle de les estacions continua, al marge de la intel·ligència artificial, de les anades i vingudes de l’actualitat i de la desfragmentació social. Malgrat que ens entestem a creure que som éssers individuals, que no tenim res a veure amb els veïns –autèntics desconeguts–, malgrat defugir les convencions, ritus de pas i tot allò que ens cohesionava com a col·lectiu –malgrat tot això–, continuem sent éssers socials. Part d’un conjunt, d’un tot que ens agermana –ens agradi o no–. I continuem sent part indestriable d’un mateix planeta. Insignificants criatures que depenem del pes de la gravetat, de l’influx de la lluna i del fruit de la terra, encara que traspassem els núvols, que posem dics al mar i cremem conreus. I com a criatures de la natura, arriba la revetlla i alguna cosa en el nostre interior es remou, encara que fem veure que no ho sentim. L’alegria de saber-nos vius, d’haver superat un altre hivern, de connectar amb alguna cosa que va més enllà de nosaltres. Ves a saber! Fet i fet vivim tan alienats de tot allò que som en essència, que ens costa retrobar els significats profunds del que ens envolta. I, tanmateix, aquí estem una altra vegada. Entre els que brinden i els que fugen del soroll; els que aparten la fruita confitada de la coca de Sant Joan i els que la volen de crema; rodant falles, renegant quan sentim petards més a prop del compte i veient –un any més– com les flames es mengen les ombres de la nit més curta de l’any.