Addicció

És moment de confessar en públic que estic enganxat a un reality. Bé, si he de ser sincer, tinc antecedents. Vaig seguir fil per randa la primera edició de Gran Hermano España l’any 2000. Ningú em va posar “la pierna encima” –si vostè hi era, ja sap de què parlo– i les posteriors edicions de l’experiment que es volia real com la vida mateixa –cantarella que Mercedes Milá no es cansava de repetir– van deixar d’afectar-me. El culpable de la recaiguda en el voyeurisme televisiu és Supervivientes, que a l’edició del 2024 ha guanyat Pedro García Aguado. L’excampió olímpic de waterpolo, perdut a Hondures, va recordar l’estada a Andorra prèvia a les Olimpíades de BCN92, i va afirmar que allí (a l’estatge) els destrossaven, però a diferència de SV, s’alimentaven en conseqüència. Batalletes a banda, estic en procés de desintoxicació. L’entorn no hi ajuda, perquè els perversos programadors de Telecinco han superposat el final de l’edició “normal” amb l’estrena de la versió SV All Stars. Soc conscient que els realities ho tenen tot perquè el públic s’hi enganxi, ja sigui emocionalment, perquè ofereixen escapisme fàcil o per les trames conflictives –guiades o no– entre els participants i bla-bla-bla. Excuses i més excuses, que a l’hora de la veritat no porten enlloc i personalment aporten menys. Resumint, que d’aquí a no gaire comença la gala en què expulsaran el primer/a All Star i tinc pressa. Malgrat tot, la meva addicció no és greu, perquè abans de mitjanit la son guanya el voyeurisme digital i em salten els ploms. Nota per a no iniciats: el programa acaba a les dues de la matinada i ja tinc una edat!