Llocs comuns

També hauria pogut titular aquesta columna com “Las empanadillas de Móstoles”. És el que tenen els llocs comuns. Sobreentesos, que ens uneixen en espais de significat compartit. Fa uns quants anys –tampoc cal entrar en detall–, tots vèiem els mateixos programes a la televisió: Un dos tres, la pel·lícula del dissabte –amb dos rombes– i el futbol del diumenge. Aquells mítics aparells erigits en altar de la llar que tenien en els fills els primers prototips de comandament a distància. Vam descobrir que la Sue Ellen era un pendó mentre miràvem de gravar la cançó del nostre grup preferit a la ràdio –prem el rec i el play– i llegíem el Mecanoscrit del segon origen a l’escola –ja saben, aquella història que ens parla de l’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna–. De fet, alguns no han tornat a llegir res més des d’aleshores. La vida, encara que sembli contradictori, malgrat perdre matisos de gris, s’ha desfragmentat en mil petits bocins, més difícils de reunir que les boles de drac. La hipersegmentació i la multiplicació de canals compliquen l’homogeneïtzació de les converses de cafè, tan previsibles un dilluns al matí dels d’abans. Cal consensuar les sèries que veiem, els llibres que devorem, les frases que es posen de moda, efímeres i eternes com la cançó dels Pajaritos. I, malgrat tot, no estem ampliant el nostre espectre. No ben bé. El veïnat ja no és el que era, i per comentar el darrer mem, el capítol final de la temporada –qui ha mort JR?–, n’hi ha prou de connectar-se a la xarxa i buscar ànimes afins. Suposo que només ens queda acceptar que el pop és un animal de companyia.