Vacances

Arriba el moment de fer vacances, o com a mínim per a moltes persones s’acosten les dates per desconnectar de la rutina. Però com haurien de ser les vacances? Abans era més fàcil. Fet i fet, per a moltes famílies del país, l’estiu era quan hi havia més feina i no es feien vacances. Problema resolt. Per a d’altres, que sí que en podien fer, la disjuntiva era senzilla de resoldre: passar uns dies a la casa del poble o la de la platja, en funció de si es tenia família allà o una segona residència, preferiblement a Salou. La resta, feia números per poder esgarrapar –ni que fos una setmaneta– per fer estada en un hotelet de costa i complir així amb la dosi anual de vitamina D, sangria i paella. La resta, els menys, programaven algun viatge que immortalitzarien en un grapat de polaroids. Els darrers anys, amb vols més econòmics i la dèria de marcar amb xinxetes tots els racons que hem trepitjat al mapa mundi, ens hem arribat a creure que les vacances eren democràtiques, obligatòries i sobretot, viatgeres. Encara que la realitat s’entesti a desmuntar-te els plans. Enguany, molts continuen treballant o tenen la segona residència ocupada, d’altres no tenen ni família ni poble ni un sou que permeti pagar vols, cada cop més cars. I malgrat tot, necessitem les vacances. En la fórmula que sigui, però vacances. Dies de trencar amb la rutina. De regenerar-te, de carregar les piles, cadascú amb els seus recursos, preferències i prioritats. De viure, al capdavall. I tanmateix em demano, de què serveix fer tants esforços per desconnectar unes setmanes si la resta de l’any no som capaços de viure?