Resistències

Els canvis no ens agraden. Qualsevol alteració en la rutina, en el que és previsible, comporta una dosi extra d’esforç, i sobretot d’incertesa. I així, d’entrada, la majoria, quan podem, preferim estalviar-nos-ho. Però és clar, de la mateixa manera que assumim que no ens agrada haver de fer front al desgast que suposa qualsevol alteració en el nostre paisatge habitual, hem d’admetre que és inevitable. La vida, per definició, és canvi. Tot canvia. Fins i tot aquells que s’entesten a fer-nos creure que qualsevol temps passat va ser millor –com si el temps passat fos únic i visqués surant en el no-temps– han de reconèixer que ni tots els temps passats van ser bons, ni van ser iguals, ni van durar gaire. Perquè el món continua girant, i a poc que en tinguem cura ho continuarà fent uns quants anys més. Però ens entestem a creure que segur que hi ha altres maneres de fer les coses per no haver-les de fer de manera gaire diferent. I així ens va. Amb desconfiança davant noves maneres de fer, davant de nous horitzons. Camins que alguns acusen de dur-nos a la incertesa, quan quedar-nos on som és més incert que mai. Potser perquè no tenim prou informació, perquè no sabem què i com canviarà –i no hi ha res més angoixant que no saber el què–, però és que continuar on som tampoc no garanteix absolutament res. Perquè nosaltres canviem, i el nostre entorn també i ens hi haurem d’adaptar millor o pitjor, però seria bo –per variar– no haver d’improvisar gaire sobre la marxa. Fet i fet, si hem de saltar al buit millor haver tingut temps d’agafar embranzida que caure de sobte dins un forat.