Tots es dopen!

Una de les imatges més icòniques de l’estiu és la dels ciclistes competint al Tour de França. Pot fer més o menys calor, però veure el maillot groc pujant les dures rampes d’un coll de muntanya és sinònim d’estiu (i de vacances, per a alguns). Però el ciclisme no tothom el veu de la mateixa manera. Per a alguns és un acompanyament necessari de les migdiades estiuenques, mentre que per a altres és un espectacle esportiu de primer ordre. Confesso que em trobo entre els segons, fins al punt que puc empassar-me etapes senceres des de la sortida neutralitzada fins a l’arribada a meta tot gaudint amb les tàctiques dels equips, les lluites entre el pilot i l’escapada i els atacs finals entre els de la general. Malauradament, quan explico aquesta afició sempre acabo sentint allò de “total, si tots es dopen!”. És cert que el ciclisme professional està marcat per la màcula del dopatge d’una època no tan llunyana en què bona part del pilot internacional utilitzava productes o tècniques per millorar el rendiment, i algunes que fins i tot posaven en perill la vida dels ciclistes. Aquelles pràctiques passades han generat sospites en totes les exhibicions que s’han produït en els últims anys, sobretot amb els rendiments estratosfèrics com els de Pogacar o Vingegaard, per citar els casos més coneguts. És injust, però, que per les faltes d’uns es pugui generalitzar tant a la lleugera i es vinculi l’èxit esportiu amb pràctiques deshonestes. Si algú dona positiu que se’l castigui, evidentment, però acusar sense proves de res és només pura i simple difamació d’un esport que, val a dir-ho, és dels més nobles que hi ha.