Emprenedoria o ruqueria?

D’un temps ençà s’ha posat de moda parlar d’emprenedoria, fins al punt que hi ha gent que s’autodenomina “emprenedor”, sobretot a través de les xarxes socials. La teoria diu que un emprenedor és aquell que inicia un projecte propi assumint el risc de l’èxit o el fracàs, i sovint s’associa a la persona que obre la seva pròpia empresa. A partir d’aquest punt ja podríem preguntar-nos si realment per definir a un empresari que comença necessitàvem encunyar aquest terme i mastegar-lo tant a l’hora de pronunciar-lo... Però la cosa no acaba aquí, perquè darrerament l’anomenat emprenedor viu revestit amb una aurèola autoinsuflada i patrocinada cartera en mà per ell mateix a les xarxes que sembla que estigui per sobre del bé i del mal. Ep, deixeu pas, que aquest és emprenedor! El nivell de ruqueria és tal que molts fins i tot donen lliçons de vida com si tinguessin una experiència extraordinària a l’esquena, quan normalment són joves que no han demostrat res excepte que se saben vendre molt bé i que tenen, això sí, un alt concepte de si mateixos. Res de nou a l’horitzó dels venedors de fum... Perquè en el fons, els emprenedors han existit tota la vida: són els lampistes que s’han esforçat per viure de la seva feina, la gent que ha portat els seus productes al mercat diàriament o el pagès que va decidir comprar deu vaques per iniciar una explotació lletera. I com aquests, tants milers d’exemples, d’autònoms i empresaris que històricament han viscut de debò del seu esforç, sense tants romanços i, sobretot, sense haver de menjar tot el puto dia l’orella a la resta del món dient “ei, que soc emprenedor!”.