La Creu i l’Orde

Sempre he dit i he defensat que el país havia de saber aprofitar la saviesa d’aquelles persones que en un moment o altre de la seva història política han ocupat llocs de tanta importància per a l’estat com són el de síndic general i el de cap de Govern. Dos càrrecs que acumulen, sens dubte, al llarg del seu pas pel(s) mandat(s) legislatiu(s) una experiència que pot aportar riquesa al debat intel·lectual i pràctic sobre els afers d’estat. Seria un benefici per al país tenir en compte la veu d’aquestes persones que han exercit les màximes responsabilitats. Fer homenatges també està bé, no diré pas que no, perquè acaben sent un reconeixement als anys dedicats al país, independentment si un està d’acord ideològicament o si ha criticat durament algunes de les seves decisions en l’obra de govern o en el quefer legislatiu. Benvingut sigui, doncs, l’atorgament de la distinció de la Creu dels Set braços a Òscar Ribas (en caràcter pòstum) i a Francesc Cerqueda, merescut de ben segur no només pel seu trànsit com a màxims mandataris del país sinó pel moment que els va tocar viure amb grans reptes i transformacions al davant, algunes de les quals de gran actualitat encara a hores d’ara. Ningú ho podrà negar. Ara bé, convindran amb mi que aquest venerable plantejament d’honorar els servidors públics des d’una perspectiva històrica i pel que han significat per al país queda molt lluny a redactar i aprovar una llei a mida per autocondecorar-se pel sol fet de ser o haver estat cap de Govern o síndic general. Això no és res més que politique politicienne.