De fora vingueren

Darrerament, em sorprèn veure el grau de virulència d’alguns comentaris a la premsa digital a l’entorn d’una qüestió que jo creia tan assumida com és la immigració. Un neguit, que pel soroll que fa, sembla que podem posar al nivell de la dificultat per accedir a un habitatge de lloguer a preu raonable. I no deixa de ser curiós, perquè històricament la gran majoria de les persones que vivim –i votem– a Andorra som descendents –en un grau o altre– de persones immigrades. Fins i tot, els andorrans que més presumeixen d’arbre genealògic tenen entre els seus avantpassats mares, pares o avis de les comarques veïnes. I és normal –mal que els pesi–. De fet, sempre ha estat normal. Per això em sobta tant aquest neguit xenòfob que sembla que ha desfermat la possibilitat de la lliure circulació de persones arran de la consulta de l’acord d’associació amb la Unió Europea. Hi ha qui –per diversos motius– s’entesta a associar immigració amb la delinqüència, l’increment d’ajuts socials i la pèrdua d’identitat. Però no em pot deixar de sorprendre que siguin aquestes mateixes persones les que van arribar un dia a Andorra i van decidir que això seria casa seva. Què les movia, a elles? Deixant de banda que l’acord –negre sobre blanc– no suposa un increment massiu de nous residents, potser el que caldria és revisar aquest sistema de creences basades en la por a l’altre, i començar a treballar en programes d’integració global de les persones que –recordem– no només venen perquè volen fer d’Andorra casa seva, sinó perquè les necessitem –les hem necessitat sempre– per tirar endavant.