Fan les ungles llargues...

Com que mai acabarem de saber del cert què ha passat amb el projecte de Grifols, més val pensar que tot hi ha contribuït. Però mentre uns només ho miren en clau andorrana llançant-se les culpes pel cap –a vegades semblem molt provincians– caldria obrir el focus i veure-hi una mica més enllà i avaluar que potser, i només potser, la situació corporativa i financera de la farmacèutica i/o les futures instal·lacions anunciades a Barcelona i Madrid de les mateixes característiques han tingut alguna cosa a veure. Cert que a Andorra tampoc ho hem fet gaire bé, sobretot tenint en compte l’alt valor estratègic que es donava al projecte per a futures inversions que diversifiquessin l’economia. Però com sempre passa hi falta l’autocrítica i hi sobra culpabilitzar els altres: des del pacte de socis fins a la ubicació, des del desconeixement del comú fins a la soledat de les conselleres generals del territori defensant sense gaire informació el projecte a tot ordinenc que els ho demanaven. I no sé si qualificar de presumptuós qui creu que amb les seves accions ha aturat la instal·lació de Grifols. Només cal recordar-li que dues vegades va voler convertir les eleccions –generals i comunals– en un plebiscit contra el projecte i les va perdre contundentment, al mateix temps que no han fructificat totes les accions judicials, a l’espera d’Europa. Tots plegats talment com ens canta El Pont d’Arcalís a la tornada de Les armes de la nostra nació, lletra adaptada per l’Albert, quan ens recorda una de les característiques de les quals sembla que estem més orgullosos: “... fan les ungles llargues per esgarrapar.”