Connexions musicals

A l’Andorra de final dels vuitanta al carrer sonava La Lambada i els èxits Del cuarenta al uno; a les firetes l’ancestre del perrito piloto i a les festes majors Los pajaritos, la Salseta del Poble Sec –a Sant Julià– i la Principal de la Bisbal –a la capital–. Afortunadament, també cançons indestriables dels records, a casa d’algú que no coneixies, mentre sonava un dels primers de Queen, o de l’ELO, Morrison o Bowie. Cert que teníem El Tonet de la Música i Transbord. I alguna botiga més. Ben assortides de discos i cassets, amb els primers CD ensenyant el nas als prestatges. Els concerts multitudinaris de Mecano, Sabina i Tina Turner, el Festival de jazz i ja. Ni internet, ni res de nou si no viatjaves o tenies a prop algun entès en la matèria. Diuen que la música que ens defineix és –sobretot– la que escoltem durant l’adolescència. No sé si és cert. Perquè una cosa és la música que t’envolta i l’altra la que busques –o la que et troba. Perquè la música té un inexplicable do per captivar-te sense que ho hagis previst. I si bé és cert que la varietat i qualitat del que t’envolta ajuda a educar l’oïda, quan l’amor t’arriba, així, d’aquella manera –com diu la cançó–, no hi pots fer res més que deixar-te portar. I així arriben els enamoraments sobtats. I una cosa et porta a l’altra. Lectures que encaixen amb la partitura: Blake amb Drake, Kundera amb Mahler... teixint un tapís de neurones connectades. Petits interruptors que amb el temps reben noves aportacions, que encaixen, que completen un mapa mental personal i intransferible i, al mateix temps, compartit.