Escriure sense llegir

Quants de vostès practiquen de manera més o menys regular un esport? Una mica de bici, esquí a l’hivern, córrer amb el bon temps... fins i tot potser una mica de gimnàs, amb aixecament de peses i aquestes coses. I quants de vostès, malgrat fer aquesta mica d’esport, representen aquests dies el seu país als Jocs Olímpics? Segurament ningú, perquè per ser esportista d’elit i participar en unes olimpíades cal ser bo en la disciplina que es practica, i per fer-ho cal molta dedicació i molt d’entrenament, a part de cert talent, i tot això no és a l’abast de tothom. Amb l’escriptura passa una mica el mateix: per ser bo, cal molta dedicació, aprenentatge, pràctica i un xic de talent. I en la dedicació i l’aprenentatge hi ha un element clau: la lectura. Per escriure, el millor entrenament és llegir, i com més es llegeix, millor s’escriu. Sí, la pràctica i l’exercici de dits hi ajuden, i també el talent, que pot suplir en major o menor grau alguna de les coses anteriors. Però encara que sembli una obvietat, sense llegir és difícil d’escriure, i sobretot de valorar si allò que escrius és publicable. No m’imagino un músic que no escolti música, i que valori només la seva producció (i la confiança de fer pública la seva creació en concerts) escoltant únicament allò que fa ell mateix. Doncs amb les lletres sí que passa: cada vegada hi ha més gent que es llança a escriure, quelcom molt lloable, amb el hàndicap que no ha llegit suficient i que, a més, es pensa que allò que ha escrit és digne de ser publicat i llegit per tercers! Una gosadia que en alguns casos frega el ridícul i que s’evitaria veient una mica més de món de paper.