Ridiculesa

“Això que va fer ahir Carles Puigdemont és un acte impecable de desobediència civil. De manual”. Ho llegia i no donava crèdit a les paraules amb què Vicent Partal obria el seu editorial (Vilaweb 08/08/24). Dijous passat a les 9 h del matí, el que va protagonitzar l’expresident 130 de la Generalitat de Catalunya, amb la seva aparició i posterior evasió a Barcelona, va ser una xarlotada que quedarà emmarcada en els manuals d’història i de política. Als primers, com a capítol vergonyós de l’ídem d’un país, i en els segons, com a mostra d’allò que mai hauria hagut d’esdevenir-se. En política hi ha situacions i moments que defineixen les persones i els països. Malauradament, és veritat que el llistó d’allò que hauria de ser acceptable sembla no tenir sostre. La galeria de “personatges” que la protagonitzen urbi et orbi, amén de les estructures corporatives –partits, en diuen– que els envolten, han empès la política cap a una espiral de descrèdit sense aturador. Si procés, partits i polítics processistes van quedar amb el cul a l’aire l’octubre del 2017, l’esperpent de Puigdemont –en connivència amb Junts– l’ha acabat de desmuntar. L’anhel d’independència de Catalunya no desapareixerà. El que Puigdemont, Junqueras, Aragonès, Mas i tants d’altres han perpetrat amb la seva pantomima, malgrat tots els seus esforços –mitges veritats, falsedats i mentides– no aconseguiran apaivagar-lo. Com tampoc se’n sortiran els partits espanyolistes. La desobediència civil l’han exercit el milió llarg de votants nacionalistes, que ja no compren la ridiculesa processita.