Connexions olfactives

Qui més qui menys hi va o en torna aquests dies. Les vacances. Aquesta mena de parèntesi que ens allunya temporalment de la rutina, les trucades i les presses per abocar-nos al buit de l’ociositat. O no. Perquè això de deixar passar les hores bressolada per l’escalfor del sol no està prou valorat avui en dia. Cal conèixer coses noves, copsar amb un clic la millor posta de sol, els peus nus, el got que regalima una promesa de frescor, els paisatges més exòtics. Exhaurir les hores, xuclar-les amb més fruïció que el cap d’una gamba de Palamós, estirar la nit com si el matí no existís, llegir tot allò que ha quedat pendent, riure molt, menjar massa, cremar-se una mica i deixar-se anar, que la vida són dos dies. I així passen les hores, embullades de mandres, plans i noves i atapeïdes planificacions autoimposades amb l’alegria i l’alleujament de qui sap que no duraran gaire. Però sense adonar-nos-en, ens tornarem a amarar de l’aroma dels gesmilers i el salnitre de quan érem petits, quan els estius eren eterns i la vida, una promesa sense lletra petita. Al cap d’uns dies, tornaran a girar les rentadores i les manetes del rellotge, per acomboiar-nos amb mà ferma i segura cap al bon port del dia a dia. Escola, rutines i feina. Sense plorar gaire. Alleujats –malgrat que ens neguem a confessar-ho– de poder tornar a una mediocritat tèbia i compassada. I la calor deixarà d’escanyar-nos inclement –com passa cada estiu– i arribarà la pluja i el fred –com cada tardor– i les hores es faran més curtes i les nits més llargues amb la promesa d’un proper estiu fet de flors blanques i capvespres vora el mar.