Dolce far niente

L’estiu té això, ens permet dedicar els dies al “dolce far niente”, explorar noves rutes sense mirar el rellotge, descobrir racons de poblets i perdre’s pels carrers de les ciutats sense cap més pretensió que deixar-se endur per allò nou i l’aventura. Viatjar és plaer, és diversió i desconnexió, però també descoberta i cultura. Veure els costums i les formes de vida d’altres ens ajuda a obrir la ment, a ser menys endogàmics i a ampliar horitzons; és un exercici de tolerància i aperturisme. Sortir de la caverna per obrir els ulls i observar noves formes de viure, posar llum on moltes vegades hi ha la foscor del proteccionisme. Ni som els millors ni els pitjors, i tal com podem ensenyar, podem aprendre i millorar. El problema és que amb la globalització cada vegada es limiten més les diferències, les peculiaritats, allò autòcton, i ens veiem a la Xina o a Berlín consumint hamburgueses de cadena i bevent el mateix batut. Allò local tendeix a desaparèixer en pro de l’homogeneïtat que fa que es perdi precisament l’autenticitat. La massificació en el turisme provoca arrasar amb les diferències i clonar models i productes. Potser per això cada cop hi ha més persones a la recerca de llocs on no s’hagin de fer cues per treure la mateixa selfie, on es pugui sopar sense reserva prèvia i on viure experiències basades en el quilòmetre 0 i no allò comercial. Fugir de la massa i l’estrès per anar a les aglomeracions no té gaire sentit.