Només una festa?

A jutjar pel que els mitjans i canals de comunicació ens han mostrat dels JJOO, París va ser una festa i de les grosses. Ens han fet saber per activa i passiva que s’hi han fet més peticions de matrimoni –entre atletes– que mai. Oh, la, la, París!, capital de l’amor! Passat l’enlluernament d’aquells dies d’harmonia i germanor, sota els valors de l’olimpisme, les coses han tornat on estaven, no on toca perquè no és cert. Saint-Denis, ubicació de l’Estade de France i escenari de múltiples rècords olímpics i mundials d’atletisme, amen de la cerimònia de clausura –algú hauria de dir-los que la Fura dels Baus o el Cirque du Soleil fa anys que existeixen–, torna a ser un espai conflictiu. Durant els JJOO, explicat pels seus residents, ha estat un barri ocupat i socialment paralitzat. La xifra de cossos de policia, exèrcit i altres agències adlàters que vetllaven per la seguretat ha estat la més alta mai desplegada. És evident que el tema de la seguretat era bàsic per al bon desenvolupament dels Jocs de la XXXIII Olimpíada a totes les seus. No tinc cap dubte al respecte. Com també és cert que l’aparell tecnològic, el pioner sistema de videovigilància algorítmica, els agents multicossos i les escoltes i supervisió digitals han estat un gran assaig. Una prova per implementar la supervisió generalitzada de la ciutadania, sigui francesa, nord-americana o andorrana. La via cap al control absolut de la nostra societat fa temps que es transita i és molt llaminera. La pèrdua de llibertats i drets de tota mena que comporta estan a tombar de la cantonada. París, a més d’una festa, va ser un gran laboratori experimental.