Connexions sensorials

Els mosquits també viatgen. Cada vegada més. I el brunzir característic que ens alertava de la seva proximitat durant els estius d’infantesa s’ha convertit –per obra i gràcia de la globalització– en atacs a traïció de petits depredadors dels quals fa vint anys no sabíem res. És un dels trets distintius de les vacances d’estiu i un dels molts motius per preferir Andorra a qualsevol altre destí turístic. El mosquit tigre –diuen– va arribar a Europa dins de pneumàtics usats provinents del sud-est asiàtic. El primer lloc –prop nostre– on es van poder detectar va ser a Sant Cugat, l’any 2004, i des d’aleshores han anat desplegant-se, com un autèntic ninja, arraconant el nostrat mosquit trompeta i crivellant turmells sense pietat. I no han vingut sols. Amb cada picada són vectors potencials en la transmissió de malalties com la febre groga, el dengue o l’artritis epidèmica Chikungunya. Malalties que també han après a viatjar. Els remeis, però, són complicats, i arribat el cas només podem aixecar els murs habituals de defensa fets d’espelmes de citronella, endolls amb líquid antimosquits i ruixades infectes d’insecticida. Però amb això no n’hi ha prou. Mai no n’hi ha prou. Amb o sense mitjons sempre troben un petit espai per on escapolir-se de les nostres trampes i acabar clavant-nos la bandera de la conquesta sobre un reguitzell de recordatoris empipadors. Aquell desfici sota les ungles, en un inútil intent d’apaivagar la coïssor impertinent que tiba la pell, vermella i calenta és també –malauradament– un dels imprescindibles de l’estiu. Ells no ho saben, però l’hivern s’acosta.