Urticària

La Liga xuta i la Vuelta pedala quan a l’agost encara li queda corda. Ambdues competicions han alterat el seu inici i no per culpa dels JJ.OO. de París. Salvant les moltes diferències que els separen, els calendaris internacionals de les dues no paren de créixer. El nombre de partits oficials que els futbolistes disputen cada temporada –totes les competicions barrejades– sumen una bestiesa de minuts. Cert que les plantilles es componen de més de vint jugadors. Com també ho és que –de moment– les grans estrelles del ciclisme escullen les curses que volen fer. En tant en una disciplina com en l’altra la diferència la fan els diners. Inexorablement, sense aturador, tots els esports majoritaris, populars, més practicats i en tots els continents; allí el criquet o la boxa, allà el rugbi i aquí futbol, el bàsquet i tants d’altres, han esdevingut espectacle. Un espectacle molt lucratiu, transformat en model de negoci que s’adapta localment tant com faci falta. Dit això –recullo fil– com a aficionat culer, reconec que em genera il·lusió veure nens de la masia debutant en el primer equip. Tanta, com urticària em produeix que Laporta i la seva directiva treguin pit, com si això fos la seva línia de treball; quan és evident que el F.C. Barcelona és una entitat que, en termes empresarials, fa un grapat d’anys que estaria en concurs de creditors, per no dir desapareguda. Les peculiaritats històriques del club, encara que en Jan i en Trencapins s’ho vulguin creure, no suportaran tota la merda que, segons ells, generen en el seu nom i pel seu bé!