Connexions visuals

S’acaba l’estiu. Amb passes feixugues i xafogoses. Els dies s’escurcen mentre ens rostim –volta i volta– sobre la sorra. Vitamina D, en diuen. Seitons, iode i sol per a l’hivern. Com formiguetes ben ensinistrades; para la tovallola, unta’t de crema, banya’t de tant en tant, i arrebossa’t els peus. La llum del migdia esquitxa l’aigua del mar, mentre els turistes desembarquen puntuals, en ràtzies acolorides, envaint cada racó de vila. Les caixes tentinegen amb la cançó de sempre, que ja no gasten com abans. La rutina de les vacances s’instal·la quan ja ha començat el compte enrere: matins de mandra, esmorzars amb sobretaula, lectura, platja i xiringuito. Migdiada i gelat al capvespre. Quan la sorra ja no crema i l’aire s’omple d’estels. I mires els nens a la platja, concentrats fent castells de sorra, i els adults vigilant que no s’endinsin gaire –que hi ha bandera groga–, i les padrines que passegen amunt i avall, amb la faldilla arromangada en un monyo, mentre s’expliquen la vida, la vida petita, la de les coses que passen però que no importen. I et veus en cadascun d’ells. Quan feies xurrets de sorra humida i recollies pedretes i petxines –que es perdien misteriosament abans de tornar a casa–, quan els nens eren petits, i no en tenien prou amb deu mil onades, traient sorra dels banyadors i dels plecs de la pell, de les orelles, del cabell. I caminant, ara que els nens ja fan la seva. Mirant de bellugar les cames, que s’ha de fer exercici, ni que sigui vora el mar, mentre t’expliques les coses que passen, la vida petita i els plans per quan tornem, altre cop a la rutina.