Destinacions

Albània ha estat la penúltima destinació turística a afegir-se al mercat global. El govern d’aquesta fins fa pocs anys desconeguda república va decidir obrir-se al món amb la caiguda de l’URSS; fent un gir cap a occident, que l’ha posicionada com a paradís turístic. És a dir: un espai “verge”, amb atractius naturals i culturals amb vistes a l’Adriàtic i la Mediterrània. Amb les destinacions veïnes més madures, si no massificades fins a l’extrem –Grècia, Croàcia, etc.– els operadors turístics estan encantats de treballar per al desenvolupament del país. Fins ara (els albanesos) havien sobreviscut a monarquies, guerres, ocupacions –vuit segles sota el règim turc– i comunisme hermètic –talment com si fos un país inexistent, malgrat la seva ubicació–. El turisme comporta peatges dels quals no es volen saber les conseqüències fins que ja és tard, o massa tard. Desconec com i quan els turistes a qui ara reben amb els braços oberts, com a font d’ingressos i benestar, després d’anys de penúries i foscor, seran vists com a progrés. No sé quan les platges, les ciutats i els ressorts exclusius, es convertiran en espais degradats, bruts i decadents. Algú em dirà que si paren compte, treballen amb seny, i no es deixen emportar per la cobdícia i la immediatesa, aconseguiran ser una destinació sostenible i respectuosa amb el medi, gaudint d’un posicionament qualitatiu durant molt temps. Els comptes i les faules solen acabar bé. La gran majoria de destinacions turístiques malauradament no. Al cap d’uns anys es veuen abocades a una realitat que, com prou sabem, poc o res té a veure amb el que havíem imaginat o ens havien venut.