La guerra de la vinyeta

Hi ha destinacions turístiques que moren d’èxit. On volíem turisme per fer créixer l’economia, on el turisme ha arrasat, ara malauradament també fa nosa. És la teoria pendular dels excessos, on en els pols d’atracció turística impera l’espasa de Dàmocles de la llei del mercat globalitzat. Augmenten exponencialment els preus dels lloguers d’immobles i, de retruc, el cost de la vida en general. També s’aprecia que el territori perd la preuada sostenibilitat, amb els nocius efectes d’una petjada agressiva. La taxa turística i la vinyeta servirien teòricament per reconstruir la terra maltractada per l’excés. A Andorra pretenem que els visitants excursionistes ens gratifiquin amb un peatge i probablement al Govern no li manca pas la raó. El problema sorgeix quan no ens adonem que estem ficats entre els dos països que reben més turistes del món i volem penalitzar qui deté el know-how. Puc pensar que el domini i l’experiència de França i Espanya en matèria de la gestió turística pot fer-los aplicar una reciprocitat pura i dura. Si implantem una vinyeta als excursionistes per accedir a Andorra ells tenen tot el dret de cobrar-nos-la en el mateix viatge invers, pel concepte d’equivalència. Ho han pensat això els autors intel·lectuals que couen aquest projecte de llei? Patim de forma anquilosada un dèficit en la mobilitat exterior degut a l’enclavament d’Andorra. Necessitem col·laboració i bones relacions amb els veïns. Com es prendran els dos estats líders en turisme la pressió d’una vinyeta que, fet i fotut, complicarà excessivament la gestió del seu desplaçament?