Penya-segats a la ment

Que la càmera del telèfon mòbil no em funcioni després de múltiples caigudes accidentals de l’aparell m’ha impedit immortalitzar espais, paisatges i moments d’aquestes vacances, ja fos per mostrar-les a companys i família o ja fos per a gaudi d’enyorança d’aquí a uns dies tot entonant la tornada de la cançó En s’estiu, dels Antònia Font. Ja quasi ni recordava que abans de tenir aquests aparells intel·ligents –que a part que serveixen per a moltes més coses que per trucar o enviar missatges instantanis i en bona part ens han facilitat la vida, també ens l’han complicada– a la maleta sempre hi posava la càmera fotogràfica, que m’acompanyava en tots i cadascun dels viatges que feia. Haver perdut l’hàbit d’incorporar-la a l’equipatge juntament amb el fet que la funció del mòbil com a càmera està espatllada m’ha obligat a “treballar amb la materialitat de l’absència”, usant paraules de Marina Garcés, i reprendre l’aprenentatge de quan era petit de saber relacionar coses presents i absents. Existeix allò absent? El fet és que moltes de les meravelloses imatges d’aquestes vacances estan absents del meu Instagram –no he fet cap publicació ni cap història, més enllà de compartir algunes de la Meri–, ni tampoc he enviat missatges de whats amb aquell moment precís captat per l’objectiu, però quedaran retingudes al meu cervell. Cert que no podré reproduir-les, que no les podré ensenyar i a la tornada m’ha calgut reprendre l’hàbit de reproduir mentalment imatges com els penya-segats de pedra roja o el sol ponent-se... instants que podríem qualificar de cert retrobament amb la nostàlgia.