Apocalíptics i integrats

Pobre McLuhan. I això que ja ho veia a venir. El conegut ideòleg de la frase “el mitjà és el missatge” augurava que la televisió era l’inici d’una revolució que ens havia de convertir en productes al servei de les grans corporacions. Deia als anys seixanta que “una vegada hàgim supeditat els nostres sentits i sistemes nerviosos a la manipulació privada dels qui intentaran beneficiar-se a través dels nostres ulls, oïdes i impulsos, no ens quedarà cap dret.” I això que no va arribar a viure per conèixer internet. S’hauria posat les mans al cap i ens hauria dit allò de “ja us ho deia...” Com uns anys després faria Umberto Eco de manera bastant més contundent. És clar que Eco ja sabia el pa que s’hi donava a les xarxes, a les quals va qualificar amablement com “la invasió dels idiotes.” Els estirabots del babau del poble –que anys enrere quedaven entre les quatre parets del bar– ara van de bracet –com si fossin la mateixa cosa– de les opinions acreditades, dels anuncis fets amb intel·ligència artificial i de palla, molta palla al servei d’un algoritme que només vol que continuem enganxats una estoneta més. La dificultat de discernir la veritat de les mentides –intencionades o no– és el principal obstacle per arribar-hi. Això i la desconfiança. Les opinions es polaritzen i tenen més ressò les que més soroll fan, al marge de les bajanades que els surtin del teclat, al marge del que diguin els que en saben més, que segur que ens enganyen. Com diu l’acudit. “Quan et mors no saps que ets mort, no pateixes per això, però és dur per a la resta. I el mateix passa quan ets imbècil.”