Monarquia francesa

La França republicana s’ha vist últimament submergida en greus protestes i els carrers s’han inflamat considerablement. França, un país paradigmàticament i eminentment social, s’adona de la dificultat de mantenir l’alt nivell de l’Estat del benestar que la caracteritza, davant de les pressions pressupostàries imposades per la UE. Totes les mirades crítiques es polaritzen envers l’Élysée, i al seu inquilí no li tremola la mà per dur a terme la dissolució contundent de l’Assemblée Nationale, convocant alhora unes eleccions legislatives anticipades. El sistema electoral, que és el que és, provoca un bloqueig irresoluble i Macron triga dos mesos a nomenar un primer ministre de dretes summament experimentat, i summament criticat també per l’esquerra radical, que es considera legitimada per comandar un nou govern. Michel Barnier intentarà compondre la simbiosi d’encaix impossible al Palais Bourbon: haurà d’esborrar subtilment el cordó sanitari envers una extrema dreta amb onze milions de votants, aturar la permeabilitat excessiva de la immigració i endreçar l’economia, sense realitzar retallades contundents d’envergadura. D’entrada i momentàniament, Macron ha aconseguit traslladar la pressió de l’Élysée a Matignon, mantenint l’arbitratge i automàticament el poder de decisió de la situació. Es confirma que tot i la tradició republicana francesa, l’essència monàrquica resta latent en les decisions de cadascun dels presidents de la República, amb estil i personalitat. Aposto que la pròxima Coprincesa regnarà des de Versailles, on instal·larà la seva pròpia Cort.