Una llengua imprescindible

Sembla lògic que per viure i treballar en un país hom entengui i en parli la llengua. L’afirmació hauria de valdre per a tots els països del món, però hi ha llocs en els quals la població té coneixement de més d’una llengua, fet que permet que persones nouvingudes puguin emprar la llengua d’origen per comunicar-se amb els locals. Això, que per se és una bona cosa, pot acabar provocant que si la llengua oficial no és imprescindible, acabi predominant aquella que esdevé franca entre un col·lectiu ampli de persones, arraconant a la irrellevància la llengua pròpia d’un lloc. I si a sobre, per facilitar la comprensió, per fatiga d’haver de dir les coses dos vegades o per desídia la llengua pròpia s’arracona, acaba esdevenint quelcom prescindible. Perquè una llengua té la seva raó de ser en els seus parlants, i si desapareixen o deixen d’emprar-la, es perd irremeiablement. I tot això sabent que un idioma no s’aprèn d’un dia a l’altre, que no tothom té les mateixes facilitats d’aprenentatge o el temps disponible per dedicar-s’hi, i que la intransigència per la intransigència només porta desafecció i rebuig. Sabent tot això i tenint en compte el que dèiem al principi, és evident que quan la lògica falla (i no tothom que viu i treballa en un país té un coneixement mínim de la llengua oficial) cal fer que aquesta sigui imprescindible, tant perquè els parlants la fan servir sistemàticament sempre que les possibilitats comunicatives ho permeten, com perquè l’administració vetlla per la seva defensa demanant-la com a requisit. I el resultat de tot això és evident: els cursos de català d’enguany tenen les places completes!