Transhumanisme

La Universitat d’estiu i tardor que cada any organitza el ministeri competent ja ens té acostumats a oferir conferències i debats d’un alt nivell acadèmic amb convidats i temàtiques que ens conviden a repensar i repensar-nos. La d’enguany no es queda curta i sota el títol Humanitat i evolució de la vida tractarà, com l’enunciat mateix ja ens indica, aspectes relacionats amb l’evolució dels humans i el futur que ens espera com a tals. De totes les xerrades dels quatre investigadors convidats, tots ells d’una qualitat inqüestionable, no negaré que m’atrau especialment la que farà el catedràtic de medicina molecular a la Universitat de Leicester, Salvador Macip, sota l’epígraf Els humans moderns, present i futur. I no m’atrau pas perquè jo sigui un entès en la matèria, que no ho soc, sinó pel concepte de transhumanisme que se’n deriva i que surt anunciat en la descripció de la seva xerrada. No sé si deu ser per l’edat que un ja té i el pas inexorable del temps que ja fa dies comença a deixar-se notar en algunes de les activitats més dinàmiques que un realitza, però el treball que s’està fent en la recerca científica de com envellir amb el mínim de deteriorament físic i mental, o dit d’una altra manera, com fer que arribem al final dels nostres dies amb el màxim de salut possible i aquestes investigacions ens obliguen a pensar sobre com seria la humanitat en aquestes condicions i tot el que implicaria en la seva relació amb la resta d’espècies. El debat està viu entre detractors i partidaris, sobretot tenint en compte que la humanitat amb el pas dels segles ja ha anat evolucionant cap a una millora del seu estat físic i mental en el seu envelliment.