Un llençol a cada bugada

Diumenge passat, l’associació Velles Cases Andorranes celebrava quatre dècades d’existència, que es diu aviat. L’entitat va néixer amb la voluntat de salvaguardar i difondre un patrimoni que en ple boom de l’Andorra del segle passat estava seriosament amenaçat. La substitució de cases antigues per blocs de pisos liquidava aleshores l’herència de l’arquitectura tradicional andorrana, conservada avui en comptats exemples. Una situació que distava poc de l’actual, amb la diferència que ara ja cada vegada queden menys cases per conservar; ara són els últims prats els que es veuen amenaçats al fons de vall, i a la muntanya tot l’entorn víctima de la creació de noves (diguem-ne) bordes que tenen ben poca relació amb les pràctiques tradicionals. Hom dirà que un món que avança, que es transforma, no pot quedar aturat en el temps, i és ben cert que per força, l’Andorra d’avui no pot ser com la de fa un segle. I sí, els blocs de pisos eren necessaris fa quaranta anys i ho són ara, però d’aleshores ençà s’ha perdut un llençol a cada bugada i ens preguntem què serà el pròxim que perdrem. Si ens queden poques velles cases, si a penes ens queden prats, si la muntanya s’urbanitza, si..., què arribarà de l’Andorra d’abans a l’Andorra de demà? Ara que al país tot és de luxe, és quan més ens hem de preguntar si el Principat es pot permetre el luxe majúscul de canviar tant, però tant que no es reconegui ni al mirall. O potser això ja ha passat i no queden llençols per rentar, ni velles cases per salvar, ni prou persones que els importi si aquella Andorra desapareix perquè de fet hi ha qui, en el fons, d’aquell passat se n’avergonyeix.