Secrets de família

Què seria de les sobretaules televisives sense els secrets de família? Les telenovel·les, d’aquí i d’arreu, es nodreixen de totes aquelles coses que se saben -o s’intueixen- però que no es diuen obertament. De les interioritats, més o menys feixugues que amaneixen totes les cases. D’aquella cosina que va fer Pasqua abans de Rams, del tiet que sempre beu més del compte, dels cunyats que es miren més del que seria convenient, del padrí que potser té un mal lleig... La llista conté múltiples capes i variants que abasten una llarga llista de casuístiques farcides d’infidelitats, abusos, avortaments clandestins o involuntaris, deutes de joc i malalties de mal ensenyar. Coses que els de casa saben, però de les quals només es parla en xiuxiueig, amb sobreentesos i silencis ensordidors. Tot evoluciona. També les relacions familiars. Sigui perquè ja no ens fan tanta vergonya com abans o perquè són vivències cada cop més compartides. Ja em diràs tu qui no ha viscut una separació conjugal o un càncer de prop amb els temps que corren... i, tanmateix, el silenci continua planant sobre les estovalles de fil. Fent com si no passés res, perquè ens és més fàcil fer veure que no en sabem res que destapar cassoles velles; perquè la roba es renta a casa i perquè ens agrada creure -ingenus- que la resta no s’ha adonat del que és un secret a veus entre el veïnat. Les portes tancades no només no protegeixen de res, sinó que generen sospites i recels, quan sovint la veritat és més fàcil, entenedora i simple que tot això. I més saludable per als membres de la família. I qui diu família diu tothom.