La vinyeta

O més ben dit, la conya de la vinyeta. Ja comença a fer una mica de gràcia el tema de la vinyeta turística que hauria de gravar els visitants al país. Ja va començar molt malament d’entrada amb l’anunci d’aquesta taxa que en un principi havia de gravar tots els turistes i fronterers, per quedar finalment amb la idea que tan sols gravarà els excursionistes, és a dir, aquells que no pernocten al nostre país. Tot plegat, anunciant-ho sense encomanar-se a ningú. Ara mateix, però, em sorprenen les declaracions del nostre cap de Govern: “Hem de limitar el flux de turistes.” Home, sí, a vegades molesten una mica, però d’això vivim. “Hi ha d’haver un consens ampli entre tots els actors implicats.” O “està bé que discutim mesures com el tribut que s’analitza”. Penso que aquestes paraules arriben una mica tard, però les accepto, ja que encara no s’ha aprovat la taxa. “Si no tenim la garantia que això es pot aplicar de manera fàcil i àgil, no es tirarà endavant.” Aquesta darrera és potser la frase més divertida de totes. Penso que fem les coses (o lleis) al revés, primer es publiquen i s’aproven i després es demana l’opinió i el consens. És exactament el mateix que va passar amb totes les lleis econòmiques... Tot es fa amb un copiar, enganxar i suprimir... Crec que primer s’hauria de parlar amb implicats del país i si hi ha un acord, aleshores fer les lleis o aplicar les taxes necessàries, i si aquestes taxes no són fàcils i àgils, doncs potser millor seria deixar-ho córrer abans de complicar la vida a la gent o fer-la enfadar.