Ordenació i futur

Quan em disposava a escriure aquesta col·laboració setmanal vaig creure que la meva obligació era opinar sobre el que crec que ha estat la notícia dels darrers dies, que no és altra que l’ordenació del bisbe coadjutor. Però no acostumo a sentir-me obligat a escriure de res que no em vingui de gust o que cregui que puc dir-hi la meva com una persona més que opina, i que com sempre passa amb les coses de Palacio –mai millor dit– hi ha tanta nebulosa que es fa difícil veure-hi clar. Perquè una cosa són els discursos oficials i l’altra la veritat que s’amaga darrere de cada gest i cada paraula. Vegem-ho. Hi ha qui diu obertament que el nou bisbe designat per ser el futur Copríncep d’Andorra, ho ha estat precisament per liquidar, de forma tranquil·la i pausada, la nostra arquitectura institucional, que semblaria que es tracta d’un sistema que no acaba d’agradar a les actuals autoritats vaticanes, al qual s’uneixen els anhels de la societat andorrana d’avançar en drets que per a l’Església no són assumibles. Hi ha qui rebla més el clau, encara, i hi afegeix que en el futur marc europeu en el qual ens associarem ja no ens caldrà l’estructura del Coprincipat per buscar aixopluc internacional i que amb els tractats de bon veïnatge amb França i Espanya anirem fent. Però també hi ha qui diu que l’ordenació del futur Copríncep precisament el que fa és enfortir aquesta figura i garantir la supervivència del nostre model d’estat. Jo, la veritat, no sé què pensar. El que sí que tinc clar, i comparteixo amb l’editorial d’aquest Diari, és que comença una nova etapa en el Coprincipat Mitrat que marcarà el futur de la institució on tot passarà i es decidirà entre bastidors.