Un exemple més

El destí final de l’edifici de la desapareguda fàbrica de tabacs CATSA, a l’entrada de Sant Julià (en sentit sud), és un altre exemple que cal afegir a la llista de projectes que mai seran. Però anem a pams, que no voldria que cap hiperventilat o espècimen col·lateral entengui equivocadament el que vull dir amb les paraules que acabo de dir. La propietat de l’edifici –bé immoble privat– pot fer-ne el que li roti, només faltaria. Aclarit aquest punt, que CATSA acabi donant pas a l’enèsima promoció d’habitatges que s’estan fent al país és una llàstima. Confesso que el vaig descobrir amb motiu de la darrera edició de la biennal L’andart, l’any passat. Deixant de costat les qüestions tècniques –l’estructura no està per a gaires festes i la rehabilitació seria de tot menys barata–, crec que era una mostra rellevant del passat pròxim d’Andorra. I com a tal hauria merescut un altre final. En el seu moment, es va lamentar, poc, però es va lamentar, la desaparició de la seu editorial de Casal i Vall, exemple modèlic d’arquitectura racionalista del s. XX al nostre país, signat per Domènec Escorsa, arquitecte català molt influenciat per Le Corbusier. Construïda el 1961, enderrocada el 2013, qui es recorda el 2024 de Casal i Vall? El temps no para i la història –en aquest cas, del patrimoni material d’un país– s’escriu cada dia. Si tenim en compte que la recent compra i retorn de les pintures murals de Sant Esteve han rebut crítiques pel seu cost, element totalment subjectiu –el cost, vull dir–, perquè de boca té cadascú la seva, potser sí que tenim el país que ens mereixem!