Tolerància i educació

Els articles d’opinió, les tertúlies als mitjans i els debats a les xarxes generen emoció, i si ens referim a les normes de l’Església i del futur del Coprincipat, aleshores tenim el còctel perfecte, que conjuntament amb l’avortament, ens planteja un horitzó divers amb debats encesos, també necessaris, que marcaran l’avenir d’Andorra. Un prestigiós periodista ens aporta la seva visió, amb la fina ironia que el caracteritza, sobre la cerimònia d’ordenació del bisbe coadjutor, acte que, al meu parer, representa la ferma voluntat d’una continuïtat institucional sense fissures. El protocol de l’Església, amb unes formes rígides que alguns consideren anacròniques, té els seus adeptes i també els seus detractors, però és el que és. Entenc que no s’hauria de caure en la temptació de ridiculitzar aquestes maneres tan interioritzades en les organitzacions eclesiàstiques, tot i que s’entenia que el columnista apel·lava al sentit de l’humor per treure-hi ferro, cosa que de forma primmirada es pot acceptar. Vaig participar en aquest curt debat en la línia exposada anteriorment. No obstant això, en un programa de la ràdio pública de màxima audiència, conduït pel mateix periodista, apareix un individu que qualificaré d’analista perfilador d’identitats, almenys en aquest programa, reivindicant sense pudor el dret democràtic d’insultar. Jo soc a la seva llista negra pel delicte que m’atribueix de no compartir la seva ideologia woke, i per sort hi he sortit prou ben parat, tractant-me només d’erudit cultureta, des de la seva excelsa talaia on reparteix pans i hòsties.