El viatge

No hi ha res com viatjar per entendre’ns. Sortir del paisatge habitual per submergir-nos –encara que sigui per uns dies– en una realitat diferent de la nostra. De tant en tant cal deixar enrere les branques que ens tapen la vista per tornar a veure el bosc en el seu conjunt –i deixar de jutjar falgueres i bedolls– oblidant el detall del pas de les formigues per copsar l’ecosistema en el seu conjunt. Al capdavall aprenem el que som per comparació amb l’altre, de la mateixa manera que distingim els graus de tebior per referència amb allò que és més fred o calent. Enlairar-se per valorar el que tenim a casa, per gaudir de la diferència, per pensar-nos i repensar-nos. Un exercici poc habitual, que requereix fer un pas més enllà per no mirar de replicar el que fem aquí amb el que fan allà, com una franquícia de nosaltres mateixos. Actuem tan d’esma, que de tant en tant és molt saludable sortir de la comoditat del costum per esmorzar coses diferents, parlar una altra llengua –que no és la teva– per escoltar altres veus i conèixer altres realitats. Per fixar-nos en com els altres fan les coses, en com es parlen, com treballen, com somien, en com resolen els problemes del dia a dia, els grans i els petits. Que fàcil resulta des de casa acabar pensant que les coses són com són i que són així a tot arreu. Que refrescant obrir les finestres i mirar enfora sense prejudicis, buscant entendre, sense jutjar. Tot plegat per descobrir que som més iguals del que ens pensem i tan diferents com vulguem ser i que això no ens fa ni millors ni pitjors, sinó que simplement ens fa més rics.