Instrumentalitzar

Hi ha mots, paraules i “palabros”. Un d’aquest darrer apartat és instrumentalitzar. D’ús freqüent, no l’hi donem la importància que realment té. No és l’únic mot -verb, per ser precisos del tot- en el qual aital fet succeeix. La gran majoria de les vegades que l’usem, llegim o escoltem fem com si res i continuem a la nostra. Sembla un verb més, quan no ho és. El diccionari de la llengua -un ens inútil a jutjar per com escrivim i ens expressem i no tan sols en català- deixa molt clar en la seva definició (exemple inclòs), per on van els trets: “Instrumentalitzar. Utilitzar (algú o alguna cosa), servir-se’n com un instrument per a aconseguir un fi particular”. Instrumentalitzar la cultura. Si m’apuren, l’exemple escollit és dels àmbits que menys enrenou genera -salvant les distàncies, que no és la intenció que s’enfadin els artistes de les arts- comparat amb la seva aplicació en política i economia. Espais simbiòtics que tenen derivades i repercussions per a tots nosaltres; amén. No hi ha racó, fet o actuació que se salvi de ser usat -instrumentalitzat- tant pels partits de govern, com els que opositen, en tots i cadascun dels nivells d’administració pública. Si no fos pels nefasts resultats que genera, de la instrumentalització se’n podria lloar la generositat amb què es prodiga en qualsevol mena d’assumpte. Des del genocidi d’una nació fins a una guerra per delegació, s’ho passa tot per l’arc del triomf, amb la interessada col·laboració de mercaders que no tenen color ni pàtria, ni res que els aturi, car es cuiden molt d’instrumentalitzar qualsevol indici de crítica o dissidència.