Consens i croquetes

Ens agrada saber que els altres comparteixen els nostres punts de vista, que validen les nostres accions. És la tebior de fer part d’una majoria, confortable, compartida, indiscutible. N’hi ha que, fins i tot, procuren expressar públicament aquelles opinions que creuen que seran les que comptaran amb major suport- siguin les seves o no-. Perquè prefereixen mentir-se a exposar-se. Passa en el nostre dia a dia: modifiquem, adaptem i recargolem els missatges segons el públic que tenim al davant i el que creiem que volen sentir. I ells que diuen que sí, ho pensin o no, i així anem teixint una enganxosa teranyina feta de supòsits erronis i falsos consensos preestablerts. D’una part perquè conec ben poca gent que prescindeixi absolutament del que en pensi l’entorn, d’altra, perquè anar contracorrent sovint és cansat i t’exposa a la crítica ferotge, i fins i tot a la desqualificació. Si a això li sumem uns algoritmes que menystenen els grisos, i que tendeixen a ensenyar-te  allò que creuen que vols veure, ja tens el paner fet: una societat que s’expressa de manera visceral, poc raonada i sense gaire arguments més enllà del “em sembla a mi”. Com si això fos un criteri. La divergència molesta. El raonament cansa. Les idees preconcebudes són com els plats preparats del súper a les vuit del vespre quan no tens res a la nevera. Fàcils, però no necessàriament nutritius ni digestius. Demà ja menjarem millor. I els dies passen, i te les van engaltant, uns i altres, en aquesta cursa ferotge feta de mitges mentides i manca de comprensió lectora. Dues de croquetes, siusplau. Demà ja farem consens.