Reptes

El projecte de la llei òmnibus i les relacions amb la UE suposen uns reptes colossals per a un govern que ha escollit, no sé si voluntàriament o no, aquests dos desafiaments per assenyalar una línia de conducta que marcarà, en les hemeroteques, la qualificació de la seva gestió global. Però anem per parts: la llei òmnibus, redactada per l’executiu a correcuita, per donar una resposta contundent a la crisi estructural de l’habitatge, neix coixa perquè no acontenta ningú, i quan un text no acontenta ningú, no vol pas dir que el govern demostri centralitat, com he llegit últimament. Tot el teixit i les associacions professionals qüestionen amargament el text, oposant-s’hi frontalment, denunciant un intervencionisme mai vist, i en què la seguretat jurídica és qüestionada. A l’inrevés, a l’altre extrem de l’arc parlamentari, l’esquerra dual i també l’USdA jutgen la llei de massa tova i poc atrevida. Les equidistàncies demostren que la lectura i l’anàlisi del pols de la societat han estat desenfocades. Penso que el Consell General matisarà un text que necessitarà molta generositat i sentit comú, en un debat intens que no hauria de trencar la convivència social. L’acord amb la UE gaudeix d’un treball elaborat de comunicació per part de govern, que enalteix les seves excel·lències. No obstant això, les associacions i la ciutadania en general, que ja disposa de la lletra d’aquest acord, ja confronta el discurs oficial amb unes tesis oposades i posa el text en entredit, remarcant una defensa d’interessos que podrien diluir-se. Aquests dos reptes determinaran la legislatura.