Crèdults

Llegeixo, entre un grapat de titulars (un cridaner, l’altre més encara), que Milei està perdent suport entre diversos sectors de la ciutadania que –no fa tants mesos– va posar les seves esperances en ell, votant-lo com a president de la República Argentina. En els darrers anys, aquest desencant ciutadà envers els escollits en qui han dipositat la confiança ha esdevingut un patró, malauradament, massa habitual. Una vegada i una altra es/ens creiem els cants de sirena que prometen que tot anirà a millor. I el que és més important, que podrem seguir gaudint dels avantatges que pressuposen viure al Primer Món, tot i les diferències i injustícies, de tota mena i en qualsevol àmbit, que van in crescendo. Xoca que bona part de l’acceptació d’aquests cants de sirena es doni en sectors socials a qui les promeses enlluernadores que els han de portar al paradís, només els poden fer anar a pitjor. Argentina és un exemple de manual del pensament ultraliberal populista que està portant la política als seus pitjors nivells de qualitat de la història; entenent per política la democràcia, el sistema pel qual, teòricament, es regeixen la gran majoria de països que formen l’espai primermundista. En cada escomesa electoral l’eufòria desfermada per la victòria –la rima no ha estat buscada– dona pas al desencís més cru, en constatar que la situació socioeconòmica lluny de millorar empitjora exponencialment. Un altre titular, local i exemplificatiu: “Les vendes de pisos cauen mentre els preus es disparen” (DdA,18/10/24). I sí, ambdós titulars estan relacionats. Que no ho vulguem admetre és una altra qüestió!