Oblit i memòria

Imagina per un moment que et diguessin que perdràs completament la memòria però que pots escollir cinc records abans del buit. Quins serien? M’ho demanava l’altre dia una amiga, al tomb d’un plat amb carn arrebossada i patates fregides de les veritat, en un d’aquells preuats dinars que robes a les presses del dia a dia. Si només guardessis cinc records, quins serien? –insistia–. El més habitual, suposo, seria guardar memòria dels fills, de la gent que estimes. La limitació de mirar d’encabir els moments importants en cinc instantànies fa que –possiblement– acabem triant el més rellevant, però que deixem en el calaix tot allò que –en realitat– ens ha fet ser qui som. Quants guardarien els mals moments per no oblidar-los mai? Aquelles coses que ens han conformat com el que som, que expliquen alguns dels nostres biaixos, recursos i estratègies de supervivència. Tendim a encapsular tot allò que se suposa que ha de definir-nos, tot allò que volem guardar, com un petit tresor. Postes de sol, vacances compartides, nits de festa i alegries sobtades. Ascensos, naixements i compromisos. Oblidant que allò que ens ha fet ser com som ho trobem més sovint entre els desenganys, les derrotes i les nits en blanc. I, tanmateix, continuem destriant allò que ens fa somriure de la resta. És clar que aquesta tria esbiaixada ja la fem sense cap amenaça latent. La nostra ment processa les vivències per tal que puguem tirar endavant, oblidant el que no ens cal, obviant i modificant –si convé– tot allò que no ens encaixa en la història que ens expliquem de la nostra vida. Memòria selectiva, en diuen.