Paritat i mèrits

Aquesta setmana, des de l’Institut Andorrà de la Dona, es reclamava paritat en els sectors masculinitzats i feminitzats, com ara els cossos especials, entre els quals bombers i policia, aquests darrers amb major presència masculina. Una demanda molt lloable en el pla teòric que parteix de la base que si la societat és meitat i meitat, això també s’ha de traduir en les feines. Però de la teoria a la pràctica hi ha un pas, i és que certes feines demanen d’uns mèrits físics que resulta que, en igualtat de condicions, no s’assoleixen de la mateixa manera entre homes i dones. Si la solució és reduir l’exigència física per a un dels dos casos, vol dir que ja no hi ha igualtat, sinó discriminació positiva, amb els riscos que això suposa. El ciutadà (o ciutadana) en cas d’incendi vol ser rescatat, i prefereix ser-ho per aquella persona que arribi abans al seu cinquè sense ascensor amb una bombona d’oxigen a l’esquena, independentment de si és home o és dona... Però a la inversa el problema també existeix. Les carreres sanitàries estan molt feminitzades: fa un parell d’anys les dones representaven el 80% d’estudiants d’infermeria, el 70% de psicologia i el 68% a medicina. Un servidor prefereix ser atès pel millor estudiant de cada promoció, que té molts números de ser dona, i no pas per algú posat allà per quota. A la pràctica, les quotes assegurarien al 20% d’homes estudiants d’infermeria tenir feina segura encara que tinguessin uns mèrits mínims... El que no entenc, però, és per què es diu que hi ha “feines específiques” (sic) en les quals es renuncia a la paritat com ara la construcció. Perquè en uns casos sí, i en d’altres no?