El diable

En el món de les expressions populars se sol atribuir al diable uns resultats no esperats davant de determinades decisions que volien aconseguir l’efecte contrari. Així, el catedràtic emèrit en ciència política Pere Vilanova ha utilitzat Llucifer per alertar de les possibles conseqüències no desitjades en relació amb la convocatòria d’un referèndum sobre l’acord d’associació amb la UE. No li trauré la raó i estic convençut que tothom n’és conscient, tant els qui en la resposta binària votarien sí, com els que ho farien per un no, sabent que aquest no s’estén més enllà a una negativa a l’acord esmentat. Vull dir que el no també implicaria una manifestació de desavinença amb les polítiques del Govern d’aquells a qui no els agrada la gestió que estan duent a terme, independentment del tema europeu. Amb tots els respectes que es mereix Pere Vilanova, però jo diria que això passa sempre, en qualsevol elecció. Més d’una i de dues vegades hem sentit l’expressió “vot de càstig” a una candidatura concreta per ser d’un partit determinat, i que les persones que la integren –tot i ser diferents– reben l’escarment del poble per l’herència que els deixen els qui els han precedit. Amb això vull dir que més enllà de preocupar-nos per si Satanàs corre pels nostres prats, millor seria que s’informés bé la ciutadania dels avantatges i els inconvenients d’un acord amb Europa, en una campanya de comunicació clara i transparent sobre si tenim o no alternativa, i de si quedar-nos com estem és millor o no. No fer-ho alimenta les tesis de tots aquells que estiguin temptats pel diable.