La música de l’escriptura

Aquest any recordem el centenari del naixement d’en Truman Capote, un gran escriptor i periodista nord-americà, conegut per la finesa de l’estil i, alhora, per un to sovint provocador. L’escriptor assolí el cim de la fama amb 34 anys amb la novel·la Esmorzar a Tiffany’s... Una altra obra molt famosa de la seva producció va ser A sang freda, un dels llibres fonamentals del que s’anomena nou periodisme i non fiction. Ell mateix es definia més com a “home d’obsessions que no pas de passions”. Creia obtenir empenta terapèutica parlant i escrivint: dues tasques cabdals a les quals el món actual no atorga precisament aquesta consideració. Un immens contrasentit a l’anomenada era de la comunicació. Tot es fia a l’adscripció a una xarxa social. Un camp del qual –des d’un principi– sempre em vaig proposar mantenir-me al marge. Escrivint, un altre punt en què m’agradaria emmirallar-me amb ell rau en el fet d’interpretar un dels seus principis: “El plaer de l’escriptura no és pas el tema que es tracta. Ho esdevé la música que fan les paraules.” L’afirmació ve a dir que les formes poden ser més importants que el contingut. Malgrat que semblarà estrafolari, massa polítics actuals neden en aigües turbulentes en etzibar-nos llurs filípiques. Les històries o transcripcions més simples poden arribar a l’excel·lència si ens proposem tocar el cor dels lectors. Cal raonar i desenvolupar com cal la trama o argument. És ací on, per damunt de qualsevol altra consideració, el mitjà on publiques et pot condemnar però mai negar. Visca sempre la llibertat d’expressió